La literatura de canya i cordill


Al costat de la literatura de llibres, des de sempre ha existit la literatura tradicional de transmissió oral. En general, es tracta de textos anònims, que es passen de pares a fills i que, per tant, solen ser modificables amb el pas del temps. La literatura oral és anterior a l'escrita.

La literatura de canya i cordill, formada per fulls, plecs solts i llibrets, en vers o en prosa, va néixer amb la impremta. Se l'anomena d'aquesta manera perquè sovint els botiguers que la divulgaven (sobretot, els cecs) estenien els textos subjectant-los amb canyes damunt cordills estesos.   La literatura de canya i cordill  comprèn tota mena de gèneres: cobles i romanços, vides de sants, malifetes de lladres i bandolers, relats històrics, notícies d'actualitat, calendaris, etc. 

El segle XVIII: el neoclassicisme i la il·lustració

Fins a la segona meitat del segle XVIII, en la literatura catalana va predominar el conreu de l'estètica barroca. Aleshores, malgrat el tancament de la monarquia a l'entrada de les noves idees, es van començar a difondre els principis del neoclassicisme, sobretot a la Catalunya Nord, sota domini francès, i a Menorca, en mans dels anglesos.

La poesia i el teatre són els gèneres més conreats del Neoclassicisme català. La poesia neoclàssica se serveix de la faula didàctica i la sàtira, seguint el model del francès La Fontaine. Quant als models teatrals, cal fer referència a la comèdia de caràcters (Molière) i la tragèdia (Racine i Corneille). 

La il·lustració va establir les idees bàsiques que van portar a la Revolució Francesa (1789) i que van fer esclatar un nou moviment cultural: el Romanticisme.

                                                                La dona i els fills del baró de Maldà.

En el segle XVII,  un dels escriptors més destacats fou el baró de Maldà, que va escriure el dietari Calaix de sastre, de seixanta volums. Aquesta obra reflecteix la vida i els costums de l'època. Llegeix-ne més a http://lletra.uoc.edu/ca/autor/rafael-damat-baro-de-malda

El barroc: segle XVII

L'estil dels autors barrocs va sotmetre la llengua a una intensa reelaboració, amb el desig que expressés al màxim l'enderrocament de l'equilibri renaixentista. Entre els canvis de llenguatge cal destacar aquests:
  • El contrast entre conceptes transcendents (vida/mort), o entre conceptes de més abast (llum/ombra; delicadesa/grolleria; bellesa/lletjor).
  • La deformació a dos nivells: un de realista, pel qual s'arribava a la caricatura, i un d'idealista, pel qual s'obtenia la bellesa absoluta.
  • L'exageració, amb l'ús extrem de la hipèrbole.
  • El dinamisme i el vitalisme, basats en l'alteració de l'ordre sintàctic.
D'aquesta època destaquen els autors Francesc Fontanella i Francesc Vicent Garcia (1582-1623), conegut amb el nom de Rector de Vallfogona. Va conrear la poesia artificiosa, seguint els models castellans de Góngora i Quevedo. Els poemes que el van fer més conegut són els de caire festiu i burlesc, i els de temes escatològics. Podeu trobar-ne informació i part de l'obra a:  http://vallfogona.usuaris.net/








El renaixement (segle XVI)


En teatre es conreen els actes sacramentals, peces en un acte, de caràcter al·legòric, per a l'exaltació de l'eucaristia.

En prosa destaquen Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), de Cristòfor Despuig (1510-1574), que per la varietat de temes tractats és un primer intent d'assaig (gènere que aleshores emergia) en català.

En poesia, s'alternen els models medievals amb les noves actituds renaixentistes i algunes de prebarroques. 
Joan Timoneda (c. 1518-1583) va publicar Flor de enamorados (1562), amb una cinquena part de poemes en català, que van influir en l'obra de Pere Serafí (c. 1505-1567), seguidor de Marc i autor d'una poesia que vol expressar idees abstractes, preludi del gust barroc. Joan Pujol (c. 1514- c. 1603) és autor de La singular i admirable victòria de Lepant (1574), el primer poema èpic català.


Segles XVI, XVII i XVIII

Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII es van produir diversos canvis estètics que van marcar etapes ben definides en l'art en general i en la literatura en particular:

  • El renaixement (segle XVI)
  • El barroc (segle XVII)
  • El neoclassicisme (segle XVIII)
  • La il·lustració (segle XVIII)


En general, tots tres segles estan marcats per un decaïment cultural. Malgrat que la gent del poble continuava parlant en català, la noblesa es va castellanitzar i, de retruc, molts autors van deixar d’escriure en català. Ens trobem, doncs, tres segles de poca producció en llengua catalana.


Respecte a les causes del procés de decadència, es poden apel·lar a motivacions d'ordre politicosocial (instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara, castellanització subsegüent de les classes dominants, desaparició de la cort local en temps de Ferran II, desconcert econòmic, marginació dels Països Catalans dins la monarquia dels Àustria, etc), i raons de tipus estrictament cultural (perduració del medievalisme, barroquisme precoç, humanisme mal assimilat, distanciament del poble, vida universitària pobra, etc).



El període històric comprès entre la descoberta d’Amèrica (1492) i l’inici de la Revolució Francesa (1789) rep el nom d’edat moderna. En aquesta etapa, factors històrics com el desplaçament del comerç de la Mediterrània a l’Atlàntic, la castellanització de la noblesa catalana i les derrotes de la guerra dels Segadors (1640-1659) i la guerra de Successió (1705-1714), entre altres, van incidir negativament en l’evolució de la literatura catalana.


Per conèixer a fons aquest tema, visita aquest web: http://stel.ub.edu/mimesi/

Jaume Roig

Jaume Roig  (València, principis del segle xv-1478)és  autor de l'Espill o Llibre de les dones (1460). L'obra, escrita en 16.359 versos de quatre síl·labes, és una autèntica novel·la en vers, en què predomina la misogínia (aversió a les dones) i un tractament molt realista dels espais i els escenaris on passen les accions.

Narra les vicissituds que viu el protagonista i narrador al llarg de la seva vida i com han estat de difícils les seves relacions amb les dones. En salva dues de la crítica general: la Verge Maria i la seva muller, Isabel Pellisser.


Joanot Martorell: l'autor de Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és l'obra més important de l'escriptor i cavaller Joanot Martorell (Gandia, aprox. 1413-València 1468). Sembla que fou escrita entre el 1460 i el 1464, fou publicada a València el 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. Per problemes econòmics, Martorell va haver d’empenyorar-la a Martí Joan de Galba. Joanot Martorell va morir abans de recuperar-la.






Tirant lo Blanc és una novel·la cabdal dins de la història de la literatura catalana i, també, universal. Per exemple, va ser un dels pocs llibres que es va salvar de la cremada de llibres del Quijote.


Es tracta d’una novel·la moderna, atès que Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció versemblant:  és a dir un personatge quotidià, amb sentiments i defectes. A l’obra s’hi narren tant fets bèl·lics com s’hi descriuen detalladament fets quotidians.

També en l’obra s’expliquen les diverses fases de l’amor (enamorament, sensualitat, gelosia, etc.). Tirant és un cavaller valent, però que es mostra molt tímid en els afers amorosos. Tirant s’enamora de Carmesina, princesa de Constantinoble, i es casen. La donzella Plaerdemavida ajuda a Tirant a fer possible el seu amor, mentre que la Viuda Reposada, que també està enamorada del cavaller, hi posa traves. Al final de la novel·la, Tirant mor d’una pulmonia, una malaltia que afecta els homes corrents. 

Per saber-ne més coses, mireu aquest vídeo en el qual Martorell es troba amb Tirant i Carmesina, 500 anys després de la publicació de l'obra:


I, si sou valents, podeu fer un cop d'ull a aquest web i fer-ne les activitats proposades!





Les novel·les de cavalleria

Les novel·les  cavalleresques (matèria de Bretanya) expliquen històries d’herois amb forces sobrenaturals, amb personatges fantàstics i  se situen en temps remots i llocs exòtics.  Al segle XV, trobem ja les novel·les de cavalleries, que se’n diferencien perquè estan protagonitzades per cavallers valents però que tenen una força humana, no hi intervenen personatges màgics, iocorren en llocs coneguts i en una època contemporània a l’autor. Les novel·les de cavalleria més importants escrites en llengua catalana són:

  • Curial e Güelfa, d'autor anònim (escrita entre 1435-1462). Protagonitzada per Curial, un jove sense fortuna que gràcies a la protecció de Güelfa (una dama vídua que se n'enamora) podrà accedir a l'orde de cavalleria i demostrar-li el seu amor i agraïment.  

  • Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (València, 1405/10-1465), va ser escrita entre el 1460 i el 1468. La novel·la narra les aventures de Tirant a la cort d'Anglaterra, a Sicília, a la Mediterrània i a la cort de Constantinoble, on arriba gràcies a la fama que adquireix i on es desenvolupen els seus amors amb la princesa Carmesina. Lluita contra els turcs a l'imperi Bizantí i al nord d'Àfrica. Quan torna de les campanyes bèl·liques, es casa amb Carmesina i esdevé emperador fins a la seva mort.

Prosa humanística: Bernat Metge

Bernat Metge va ser l'introductor de les idees humanístiques a Catalunya.  Metge va llegir una quantitat considerable d'obres clàssiques i medievals que van aportar molts beneficis a la seva formació. Més tard fou un home de confiança del rei Joan I, però posteriorment a la mort d'aquest, fou processat i empresonat juntament amb d'altres funcionaris, acusat de l'assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics. Vaser perdonat per Martí l’Humà i va ser rehabilitat com a secretari reial.

D'aquesta experiència, en va sortir Lo somni  la seva obra més valorada, que consta de quatre llibres i que data del 1399, poc després de sortir de la presó. En l'obra, apareix el rei Joan I que ha vingut expressament per dir-li que el seu germà, rei Martí l'Humà, el rehabilitarà. En el text, també s'elogia el rei i la seva família. Tot plegat fa pensar que l'objectiu de l'obra és recuperar el favor reial, cosa que va succeir.


 Bernat Metge és autor també d'obres en vers, totes de mentalitat molt medieval, com el Llibre de Fortuna e Prudència (1381).


http://www.slideshare.net/msilves8/bernat-metge-2352046


Les quatre grans cròniques

                                           
                                           Jaume I


Les quatre grans Cròniques foren escrites a finals del segle XIII  i durant el XIV. Es tracta de les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. Tenien la finalitat fer propaganda de les actuacions polítiques dels reis. No són objectives i remarquen el to heroic i el sentiment patriòtic. 

El tret més remarcable de les quatre cròniques catalanes és el seu valor literari, lingüístic i històric, ja que, sobretot, narren fets contemporanis als autors, basats en l'experiència viscuda.

Les quatre cròniques són:

  1. Crònica de JaumeI , o Llibre dels feits
  2. Crònica de Bernat Desclot , o Llibre del rei En Pere
  3. Crònica de Ramon Muntaner
  4. Crònica de Pere el Cerimoniós

Crònica de Jaume I

És la crònica més antiga. Va ser escrita en dues etapes, els anys 1244 i 1274, i coordinada, i potser escrita en part, pel mateix monarca. Narra en forma autobiogràfica la vida i les gestes més importants del rei, sobretot les conquestes de Mallorca (1229) i València (1245), i, a més dels fets militars, dóna detalls interessantíssims de la seva vida quotidiana.

La crònica aconsegueix un to verídic gràcies a l'ús d'un llenguatge popular (amb la presència de refranys, dites i expressions col·loquials) i de la llengua pròpia d'alguns personatges forasters (aragonès, castellà, francès i àrab).

Crònica de Bernat Desclot

Va ser redactada entre el 1283 i el 1288, segurament pel tresorer Bernat Escrivà. El protagonista és Pere II el Gran, el regnat del qual és descrit amb detall i rigor històric.
Tracta essencialment dos temes: la conquesta de Sicília i la invasió de Catalunya pels francesos. Desclot, amb un estil objectiu i impersonal, esdevé entusiàstic quan parla del rei.

Crònica de Ramon Muntaner

És considerada la millor i la més emocionant de totes quatre. Iniciada el 1325, abasta des de l'engendrament de Jaume I (1208) fins a la coronació d'Alfons el Benigne (1327).
Muntaner és el protagonista dels fets que hi narra, però sobretot posa èmfasi en les empreses militars dels reis catalans, com l'expedició a l'Orient capitanejada per Roger de Flor, en què els catalans van annexionar a la Corona els comtats d'Atenes i Neopàtria.
Pensada per ser llegida en veu alta, el seu estil es caracteritza per l'ús de procediments joglarescos (Què us diré?) i d'un llenguatge viu i col·loquial.
L'exaltació que Ramon Muntaner fa dels monarques catalans està estretament relacionada amb el providencialisme (Déu els ha distingit de manera especial) i amb el nacionalisme.

Crònica de Pere el Cerimoniós

Va ser escrita entre el 1349 i el 1385 com a justificació del seu regnat. Narra la incorporació del regne de Mallorca i la guerra contra els nobles rebels a València i Aragó.

L'obra de Llull

Les obres narratives més difoses de Llull són aquestes:

  • El Llibre d'Evast e Blanquerna. Va ser la primera novel·la escrita en llengua neollatina que oferia un ampli panorama de les ascendents formes de vida de la burgesia en un context de crisi del cristianisme.  
  • El Llibre de les bèsties, una narració, d'estil simple, amb finalitat didàctica i moral sobre els comportaments humans representats pels animals.  
  • El Llibre d'Amic e Amat, una obra breu que conté una metàfora moral per ser llegida cada dia de l'any. És la màxima expressió de la mística lul·liana. Hi apareixen tres personatges: l'Amic (l'home), l'Amat (Déu) i l'Amor, figura que fa d'intermediària entre ambdós.
  • El Llibre de l'orde de Cavalleria (1276), el manual del cavaller cristià, que va influir en Joanot Martorell a l'hora de redactar el Tirant lo Blanc.

Ramon Llull: el creador del català literari





Les primeres mostres literàries en llengua catalana són de Ramon Llull (Mallorca, 1232/33-1316), considerat el creador del català literari. Llull va ser un dels primers autors europeus que va utilitzar una llengua romànica, el català, per escriure prosa filosòfica i teològica. Tenia una voluntat d’arribar a la gent del poble i, per això, escrivia en català (la gent ja no parlava llatí en el segle XIII). Llull va haver de crear termes nous (neologismes) i va haver d'elaborar una prosa madura, ja que havia d'expressar conceptes i raonaments que fins aleshores sols s'havien dit en llatí.

Llull va ser autor d’una extensa obra de 234 títols, i d’una gran varietat de temes: teologia, filosofia, alquímia, lògica, medicina, física, pedagogia, matemàtica, etc. Era un home molt savi coneixedor també de l'occità, l'àrab i al llatí. Per tal de transmetre el coneixement d'una manera didàctica, sovint feia ús d'exemples i faules.

Quan es parla de Ramon Llull, no es pot separar la faceta d'escriptor de les de filòsof i missioner. Llull pretenia, d'una banda, convertir els infidels a la fe de Crist i, d'una altra banda, retornar els usos i costums de la societat occidental als propis del cristianisme primitiu. 


Per saber-ne més:









L'obra de March



L'obra ausiasmarquiana està constituïda per cent vint-i-vuit poesies. La majoria dels estudiosos s'han decantat per classificar la seua obra per cicles temàtics. De fet, cada cicle forma una unitat de sentit, així com s'observa una evolució formal i conceptual en els diferents cicles, per la qual cosa s'ha arribat a considerar el còmput total de la seva obra com un immens poema. March va ser un dels primers poetes que va utilitzar la llengua catalana.

Els cants d'amor

March divideix els cants d’amor en cinc senyals, que corresponen a cinc etapes en la vida de l'autor.
  • Plena de Seny.
  • Llir entre Cards.
  • Amor, amor
  • Mon darrer bé
  • Oh, foll amor
Els cants de mort

El tema de la mort no és exclusiu d'aquest cicle, format només per sis poesies dedicades a plànyer la mort d'una sola dona i sense senyal. La destinatària sembla ser la seva segona esposa, Joana Escorna. El poeta, amb una sinceritat molt humana reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d'una dona estimada hi pot ocasionar: el destí de l'ànima, el dolor per l'absència, el record del temps passat. El poeta, fins i tot, se sent culpable de la mort de la seva dona.

La gran dolor que llengua no pot dir
del qui.s veu mort e no sap on irà
(no sab sson Déu si per a si el volrà
o si.n infern lo volrà sebollir) [...]
O cruel mal qui tols la joventut
e fas podrir les carns dins en lo vas!
l'esperit, ple de paor, volant va
a l'incert loch, tement l'eternal dan;

El cant espiritual

Aquest cant, adreçat a Déu, és una llarga oració (224 versos), escrit en segona persona i és considerat com un dels poemes més importants de la literatura catalana.

El poeta s'hi mostra preocupat per aconseguir el camí de Déu i té por de ser condemnat per haver caigut en el "foll amor" de la qual cosa es penedeix, fins i tot demana a Déu que li escurci la vida per no incórrer en més pecats.

Ausiàs March: el primer poeta català


Ausiàs March (Gandia 1397 - València 1459) va ser un poeta i cavaller valencià medieval. Originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques, esdevingué un dels poetes més importants en llengua catalana.

Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Totes seves dues dones van morir.

Ausiàs March és el primer poeta queva escriure en llengua catalana. D’altra banda, malgrat recollir l’herència de la lírica dels trobadors, deixa de veure la dama com un ésser inaccesible i la tracta com a una persona de carn i óssos, amb defectes i virtuts.

L’amor que March explica en els seus poemes és un amor personal, fruit de les seves vivències íntimes. L’amor es concep també com a patiment.

El cantautor Raimon ha versionat diversos textos de March. Escoltem-ne ara un:






La poesia dels segles XIV i XV

Els poetes se servien d'una llengua molt aprovençalada que, ja al segle xv, havia evolucionat força cap al català. Entre els poetes destacats d'aquests segles cal esmentar:

  • Jaume March (1335?-1410) i Pere March (1338?-1413), oncle i pare, respectivament, d'Ausiàs Marc, amb poemes bàsicament de temàtica cavalleresca.
  • Gilabert de Pròixita (mitjan segle XIV-1405), autor de cançons amoroses que segueixen els cànons més estrictes de l'amor cortès.
  • Andreu Febrer (1375-1440), primer traductor en vers de la Divina Comèdia (1429), de Dant, i autor de poemes que mostren la influència de les noves formes italianitzants.
  • Jordi de Sant Jordi (final del segle XIV-1424?), autor del conegut poema "Desert d'amics..." i poeta català més important abans d'Ausiàs March.

        Imatge de Jordi de Sant Jordi:

.

Els gèneres de la lírica trobadoresca

Entre els diferents tipus de composicions, destaquen els gèneres següents:

  • La cançó, gairebé sempre dedicada a l'amor.
  • El sirventès, que contenia un atac personal o era una composició de propaganda ideològica.
  • La tençó, que era un debat entre trobadors.
  • El plany, que lloava un personatge mort.
  • La pastorel·la, que explicava l’amor entre un cavaller i una pastora.
  • L'alba, dedicada a cantar el despertar dels amants que s'havien de separar quan es feia clar i arribava el nou dia.

L'amor cortès



Sens dubte, l’amor era el tema més destacat de la lírica trobadoresca. L’amor que canten els trobadors (fin’amor) és un amor culte i refinat, un amor cortès. De fet, les relacions amoroses de la nostra societat són herència directa dels trobadors. A ells els devem la concepció de l'amor que tenim!

La dama (midons) a qui canten els trobadors és d’una condició social superior al trobador i està casada. Per tant, és inaccessible. El trobador estableix una relació de vassallatge amb la dama: li promet amor etern a canvi de la seva protecció. En els poemes, el trobador sol encobrir el nom de la dama amb un senhal. El marit, que és qui finança el trobador, se sent content que escriguin poemes a la seva muller. Els matrimonis  en aquesta època no eren pas per amor, sinó per conveniència: per unir terres, títols nobiliaris, etc. El marit estava satisfet que elogiessin la dama, en tant que propietat seva. 

De vegades, el trobador fins i tot canta a dames que ni ha vist, però que ha sentit a dir que són molt belles. Us estranya? Nooo!! De ben segur que haureu sentit a explicar històries d'amors cibernètics, entre parelles que no es coneixen personalment!

La temàtica cortesana provoca un triangle amorós Trobador-Dama-Marit. Tota la relació dama-trobador es troba, doncs, condicionada per la presència del marit (gilós) i dels servents del marit que vigilen la dama (lausengiers).

La lírica trobadoresca

La lírica trobadoresca va sorgir a les corts aristocràtiques occitanes a la primera meitat del segle XII., i també tingué lloc a les corts catalanes. Es tracta d’una poesia escrita en occità o provençal, ja que era la llengua de moda per fer poesia més propera a casa nostra. De fet, no és pas gens estrany: quants grups de rock catalans canten avui dia en anglès?


Els trobadors eren els autors de les composicions. Els joglars, que també podien exercir de trobadors, eren els encarregats de cantar i interpretar les obres que componien aquests. També hi havia dones que escrivien lírica: eren les trobairitz.  Sovint, les trobairitz han estat menystingudes per la història. Llegeix aquests articles: https://www.nuvol.com/musica/trobairitz-les-dones-que-van-escriure-poemes-damor-sense-esperar-ne-resposta-24258   i https://www.sapiens.cat/temes/dones/la-poesia-trobadoresca-era-nomes-cosa-d-homes_202015_102.html. Planteja't:
   1) Quantes trobairitz coneixem?Digues-ne el nombre i esmenta'n el nom de dues.
   2) Per què en coneixem menys nombre que de trobadors?
   3) Quines diferències hi ha entre la lírica de les trobairitz i la dels trobadors? Com és l'amor que         descriuen? A qui canten elles?
   4) Per què el fenomen de les trobairtitz només tingués lloc a Occitània i no a altres indrets?






Com veurem, l'amor és el tema més destacat de l'obra dels trobadors, però els trobadors tenien també la funció de transmetre notícies de cort en cort. Penseu que som a l'edat mitjana, en una època en què no hi havia tele ni internet!!

Les composicions dels trobadors no eren per ser llegides, sinó per ser escoltades.  L’obra dels trobadors es troba recollida en els cançoners, que solen acompanyar-se de la vida (biografia) de l’autor i de la razó (motius que han conduït el poeta a fer la composició).



Se sap de l’existència  d’uns 350 trobadors. Per exemple, alguns dels més destacats foren Guillem de Berguedà, Guillem de  Cabestany, Cerverí de Girona i Ramon  Vidal de Besalú.  

Si en vols saber més:

També en pots cercar algunes mostres a:  


Els primers textos

La llengua catalana és una llengua romànica que prové del llatí vulgar. Es va originar al segle V, però no en tenim referències escrites fins a segles més tard. Els textos més antics que es conserven en català són la traducció del Forum iudicum (d’inicis del segle XII) i les Homilies d’Organyà (de finals del segle XII), que són un conjunt de sermons amb explicacions i comentaris de l’Evangeli (recordem que la llengua de predicació en aquesta època era el llatí, tot i que la gent del poble parlava en català).

                                          Les Homilies d'Organyà.

Introducció a la literatura medieval catalana:

http://www.slideshare.net/lrius1/medieval-283913


La importància del llenguatge

Què diferencia un text literari d'un que no ho és? Ningú no dubta que un poema de Joan Maragall és una mostra de literatura, però que, en canvi, una llista de la compra no n'és pas. En tots dos casos, no obstant això, ens trobem  amb paraules. El que els diferencia és el llenguatge emprat, la manera de referir-se a les coses.

El llenguatge literari té una funció estètica i es troba obert a la creativitat i imaginació. Quan juguem amb les paraules o fem servir recursos per dir les coses d'una manera diferent de com ho faríem habitualment (metàfores, personificacions, comparacions, etc.), estem fent literatura.

Escolteu aquestes tres cançons i busqueu-hi recursos literaris! Fixeu-vos en la cançó del Boig per tu, de Sau, que juga contínuament amb l'ambigüitat lluna/noia. És una cançó d'amor mítica, però poca gent s'adona que, en realitat, es tracta d'un amor a la lluna i no pas a cap dona, tot i que ells juguen a propòsit a fer-ho veure!






El poder de la literatura

Escolteu amb atenció aquestes dues cançons (Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa; i Amb un llibre a les mans (mai estaràs sol) de Sau) i, després, pensa en autors, llibres o personatges de ficció que t'agradaria convidar en una festa a casa teva. Imagina, imagina... (ara ja sabem que la imaginació és un dels grans poders que ens potencia la literatura!!!).



Què és això de la literatura?

Quan sentiu la paraula "literatura", què us ve al cap? Segurament, pensareu en llibres, en el fet d'escriure, però la literatura és molt més que això, com veurem durant tota aquesta optativa. De fet, si hi parem esment, ens adonarem de seguida que és innat a l'ésser humà el gust per a la literatura: ja de ben menuts ens encanta que ens expliquin històries i, així mateix, explicar-ne!

I si se us demanés ara: per a què serveix la literatura? Quina diríeu que és la seva utilitat? Si hi pensem uns minuts, veurem que serveix per a moltíssimes coses: ens diverteix, ens amplia el vocabulari, ens fa aprendre coses, ens fa pensar, ens permet somiar amb els ulls oberts... I, sens dubte, segurament, la més destacada és... Us donaré una pista: heu sentit dir mai que els llibres ens fan més lliures? Reflexioneu-hi i ja us n'haureu adonat!

Molts de nosaltres, quan pensem en la literatura, només ens imaginem que la trobem en els llibres, però a on més se us acut que pot ser? En cançons, en eslògans publicitaris, en pel·lícules, en...? A tot arreu on hi hagi paraules, però, no hi ha literatura: què creieu que diferencia un text (oral o escrit) literari d'un que no ho és?

Finalment, plantegem-nos un instant quan, doncs, devia començar tot això de la literatura... i, si us hi veieu amb cor i sou valents, pronostiquem-ne el futur (la imatge de sota us pot ajudar!).