La literatura de canya i cordill


Al costat de la literatura de llibres, des de sempre ha existit la literatura tradicional de transmissió oral. En general, es tracta de textos anònims, que es passen de pares a fills i que, per tant, solen ser modificables amb el pas del temps. La literatura oral és anterior a l'escrita.

La literatura de canya i cordill, formada per fulls, plecs solts i llibrets, en vers o en prosa, va néixer amb la impremta. Se l'anomena d'aquesta manera perquè sovint els botiguers que la divulgaven (sobretot, els cecs) estenien els textos subjectant-los amb canyes damunt cordills estesos.   La literatura de canya i cordill  comprèn tota mena de gèneres: cobles i romanços, vides de sants, malifetes de lladres i bandolers, relats històrics, notícies d'actualitat, calendaris, etc. 

El segle XVIII: el neoclassicisme i la il·lustració

Fins a la segona meitat del segle XVIII, en la literatura catalana va predominar el conreu de l'estètica barroca. Aleshores, malgrat el tancament de la monarquia a l'entrada de les noves idees, es van començar a difondre els principis del neoclassicisme, sobretot a la Catalunya Nord, sota domini francès, i a Menorca, en mans dels anglesos.

La poesia i el teatre són els gèneres més conreats del Neoclassicisme català. La poesia neoclàssica se serveix de la faula didàctica i la sàtira, seguint el model del francès La Fontaine. Quant als models teatrals, cal fer referència a la comèdia de caràcters (Molière) i la tragèdia (Racine i Corneille). 

La il·lustració va establir les idees bàsiques que van portar a la Revolució Francesa (1789) i que van fer esclatar un nou moviment cultural: el Romanticisme.

                                                                La dona i els fills del baró de Maldà.

En el segle XVII,  un dels escriptors més destacats fou el baró de Maldà, que va escriure el dietari Calaix de sastre, de seixanta volums. Aquesta obra reflecteix la vida i els costums de l'època. Llegeix-ne més a http://lletra.uoc.edu/ca/autor/rafael-damat-baro-de-malda

El barroc: segle XVII

L'estil dels autors barrocs va sotmetre la llengua a una intensa reelaboració, amb el desig que expressés al màxim l'enderrocament de l'equilibri renaixentista. Entre els canvis de llenguatge cal destacar aquests:
  • El contrast entre conceptes transcendents (vida/mort), o entre conceptes de més abast (llum/ombra; delicadesa/grolleria; bellesa/lletjor).
  • La deformació a dos nivells: un de realista, pel qual s'arribava a la caricatura, i un d'idealista, pel qual s'obtenia la bellesa absoluta.
  • L'exageració, amb l'ús extrem de la hipèrbole.
  • El dinamisme i el vitalisme, basats en l'alteració de l'ordre sintàctic.
D'aquesta època destaquen els autors Francesc Fontanella i Francesc Vicent Garcia (1582-1623), conegut amb el nom de Rector de Vallfogona. Va conrear la poesia artificiosa, seguint els models castellans de Góngora i Quevedo. Els poemes que el van fer més conegut són els de caire festiu i burlesc, i els de temes escatològics. Podeu trobar-ne informació i part de l'obra a:  http://vallfogona.usuaris.net/








El renaixement (segle XVI)


En teatre es conreen els actes sacramentals, peces en un acte, de caràcter al·legòric, per a l'exaltació de l'eucaristia.

En prosa destaquen Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), de Cristòfor Despuig (1510-1574), que per la varietat de temes tractats és un primer intent d'assaig (gènere que aleshores emergia) en català.

En poesia, s'alternen els models medievals amb les noves actituds renaixentistes i algunes de prebarroques. 
Joan Timoneda (c. 1518-1583) va publicar Flor de enamorados (1562), amb una cinquena part de poemes en català, que van influir en l'obra de Pere Serafí (c. 1505-1567), seguidor de Marc i autor d'una poesia que vol expressar idees abstractes, preludi del gust barroc. Joan Pujol (c. 1514- c. 1603) és autor de La singular i admirable victòria de Lepant (1574), el primer poema èpic català.


Segles XVI, XVII i XVIII

Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII es van produir diversos canvis estètics que van marcar etapes ben definides en l'art en general i en la literatura en particular:

  • El renaixement (segle XVI)
  • El barroc (segle XVII)
  • El neoclassicisme (segle XVIII)
  • La il·lustració (segle XVIII)


En general, tots tres segles estan marcats per un decaïment cultural. Malgrat que la gent del poble continuava parlant en català, la noblesa es va castellanitzar i, de retruc, molts autors van deixar d’escriure en català. Ens trobem, doncs, tres segles de poca producció en llengua catalana.


Respecte a les causes del procés de decadència, es poden apel·lar a motivacions d'ordre politicosocial (instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara, castellanització subsegüent de les classes dominants, desaparició de la cort local en temps de Ferran II, desconcert econòmic, marginació dels Països Catalans dins la monarquia dels Àustria, etc), i raons de tipus estrictament cultural (perduració del medievalisme, barroquisme precoç, humanisme mal assimilat, distanciament del poble, vida universitària pobra, etc).



El període històric comprès entre la descoberta d’Amèrica (1492) i l’inici de la Revolució Francesa (1789) rep el nom d’edat moderna. En aquesta etapa, factors històrics com el desplaçament del comerç de la Mediterrània a l’Atlàntic, la castellanització de la noblesa catalana i les derrotes de la guerra dels Segadors (1640-1659) i la guerra de Successió (1705-1714), entre altres, van incidir negativament en l’evolució de la literatura catalana.


Per conèixer a fons aquest tema, visita aquest web: http://stel.ub.edu/mimesi/

Jaume Roig

Jaume Roig  (València, principis del segle xv-1478)és  autor de l'Espill o Llibre de les dones (1460). L'obra, escrita en 16.359 versos de quatre síl·labes, és una autèntica novel·la en vers, en què predomina la misogínia (aversió a les dones) i un tractament molt realista dels espais i els escenaris on passen les accions.

Narra les vicissituds que viu el protagonista i narrador al llarg de la seva vida i com han estat de difícils les seves relacions amb les dones. En salva dues de la crítica general: la Verge Maria i la seva muller, Isabel Pellisser.


Joanot Martorell: l'autor de Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és l'obra més important de l'escriptor i cavaller Joanot Martorell (Gandia, aprox. 1413-València 1468). Sembla que fou escrita entre el 1460 i el 1464, fou publicada a València el 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. Per problemes econòmics, Martorell va haver d’empenyorar-la a Martí Joan de Galba. Joanot Martorell va morir abans de recuperar-la.






Tirant lo Blanc és una novel·la cabdal dins de la història de la literatura catalana i, també, universal. Per exemple, va ser un dels pocs llibres que es va salvar de la cremada de llibres del Quijote.


Es tracta d’una novel·la moderna, atès que Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció versemblant:  és a dir un personatge quotidià, amb sentiments i defectes. A l’obra s’hi narren tant fets bèl·lics com s’hi descriuen detalladament fets quotidians.

També en l’obra s’expliquen les diverses fases de l’amor (enamorament, sensualitat, gelosia, etc.). Tirant és un cavaller valent, però que es mostra molt tímid en els afers amorosos. Tirant s’enamora de Carmesina, princesa de Constantinoble, i es casen. La donzella Plaerdemavida ajuda a Tirant a fer possible el seu amor, mentre que la Viuda Reposada, que també està enamorada del cavaller, hi posa traves. Al final de la novel·la, Tirant mor d’una pulmonia, una malaltia que afecta els homes corrents. 

Per saber-ne més coses, mireu aquest vídeo en el qual Martorell es troba amb Tirant i Carmesina, 500 anys després de la publicació de l'obra:


I, si sou valents, podeu fer un cop d'ull a aquest web i fer-ne les activitats proposades!